Per Habtom Alcalde
Em faig creus per no haver conegut abans Cai Guo-Qiang. Com pot ser que d’un artista tan innovador i interessant no en sabés res fins ara?
Tot va començar un dia d’aquests que vaig veure un documental sobre la seva obra anomenat Sky Ladder: The art of Cai Guo-Qiang (Escala al cel).
Del documental em va cridar l’atenció que en el seu procés creatiu, pogués fer tantes coses a la vegada: dibuixar, remoure-hi la pólvora, fer-la esclatar, i finalment obtenir un resultat artístic. A més, el documental està dirigit a través de les pròpies paraules de l’artista, de familiars, amics, col·legues de professió i crítics. En definitiva, t’explica tota la seva obra.
Cai Guo-Qiang és un artista xinès contemporani i comissari museístic, nascut el 1957 a la ciutat de Quanzhou, provincia de Fujian a la Xina. Cai és un dels més coneguts i influents artistes contemporanis xinesos, després d’haver representat el seu país a la Biennal de Venècia el 1999 amb el seu projecte de Venice’s Rent Collection Courtyard, una obra artística en què els artesans apareixen treballant en una coneguda obra escultòrica xinesa.
L’artista és fill d’un historiador i pintor de renom de l’època, és a dir neix en un ambient propici a l’art. Posteriorment, Cai va estudiar disseny d’escenografia a l’Institut de Drama de Xangai. El seu pare, Cai Ruiqin, estava a càrrec de les publicacions que produïa la llibreria Xinhua i, per tant, Cai tenia accés a edicions importades d’autors estrangers que estaven restringits només als oficials governamentals. A causa del seu apassionat interès per la història, l’escriptura i la pintura, va tenir una gran influència en el seu fill i també molt a veure amb el fet que Cai Guo-Qiang conegués l’art tradicional xinès durant aquells anys de formació. D’altra banda, les bones relacions de la família de Cai amb el món de l’art i la cultura local, incloïen contactes amb prominents acadèmics, que li amplien l’educació artística. Des de molt jove, sempre tenia més present el que passava a l’estranger, més que en el seu propi país, degut a les reiterades restriccions de l’art sota el règim comunista de Mao.
Tanmateix, l’obra de Cai té un fort component acadèmic i polític. A més, el seu treball empra diverses tècniques provinents de diferents llenguatges artístics com: dibuixos, instal·lacions, vídeos i performances.
Al principi, Cai començà a treballar amb la pólvora, manifestant una actitud creativa, i espontània davant la repressió del món artística exercit per la República Popular de la Xina.
Posteriorment, i ja al Japó, explorà les propietats de la pólvora en els seus dibuixos, una investigació que finalment va conduir a la seva experimentació amb explosius a escala massiva així com al desenvolupament de la seva signatura “esdeveniments explosius”. Un altre camp artístic en el qual pot treballar al Japó és amb la coreografia i la incorporació dels focs artificials i altres articles pirotècnics.
A diferència de la Xina, l’estada al Japó li va suposar un marc de llibertat que li va permetre atènyer diferents objectius artístics: donar-se a conèixer com a artista, no solament al Japó sinó també, al món occidental i elaborar un llenguatge artístic personal.
Una característica important de Guo-Qiang és la influència del taoisme en el seu treball. Una altra influència prové del confucianisme, filosofia oriental que ensenya que la tolerància és important per treballar amb altres, cosa que Cai ha portat a la pràctica treballant amb els altres, sense excloure ningú, independentment dels seus orígens culturals. Així, quan exposa en altres parts del món, sol·licita voluntaris de tot tipus per realitzar els seus treballs.
Després del Japó, Guo-Qiang es trasllada a viure a Nova York, el 1995, on encara manté la seva residència i que d’altra banda li permet mantenir connexions artístiques amb la resta del món.
D’altra banda, l’enfocament artístic de Cai Guo-Qiang, prové de practicar dibuixos basats en una àmplia varietat de símbols, narracions, tradicions i materials com el fengshui, la medicina xinesa, els dracs, les muntanyes russes, els ordinadors, les màquines expenedores, la vida silvestre, el retrat dels ciutadans xinesos i d’altres ètnies diferents.
Un dels reconeixements que penso que li va fer el seu país que causa una especial il·lusió a l’artista, va ser fer de director d’efectes visuals i especials per a les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Olímpics d’estiu de 2008 a Beijing.
Pel que fa a les obres de Guo-Qiang, i que he seleccionat perquè m’han cridat més l’atenció són: Head On (d’enfront).
Per fer aquesta obra, Qiang es va inspirar en la història de Berlín; volia que l’obra relacionés la història de la ciutat i el destí de la humanitat. Consisteix en 99 llops en aparent moviment que xoquen amb una paret de vidre. Després de caure s’aixequen i tornen el cicle inicial. La idea és que la humanitat aprengui dels seus errors.
La segona consisteix en una intervenció al riu Huangpu, a Xangai, amb un vaixell atrotinat, ple d’animals de peluix en posicions abatudes. Es va inspirar en un succés del 2013, quan 16 mil porcs morts van aparèixer surant en la superfície d’aquest riu. És una obra que fa una crida a tenir cura de l’ambient, així com a crear una consciència crítica sobre els efectes de la contaminació ambiental.
Altres obres que m’interessen són les següents, que representen diferents produccions artístiques, amb la pólvora com a base:
Tanmateix, el seu treball reflecteix la importància que va tenir la seva forta formació acadèmica, de la mà del seu pare. Altrament, Cai li dóna una importància a la interacció amb el públic i posa l’èmfasi en els efectes dramàtics. A més, l’estudi de les composicions espacials i el treball lliure amb diversos materials són aptituds que va aprendre del treball escenogràfic i del teatre.
La seva obra pirotècnica més recent va ser Life is a Milonga: Tango Fireworks for Argentina, que es va dur a terme el 2014, a La Boca, Buenos Aires.
Val a dir, que Cai Guo-Qiang ha exposat en el Museu Metropolità d’Art a Nova York, al Museu d’Art Modern de Doha, Qatar, i en països com Austràlia, Brasil i Dinamarca. El 2010 va exposar al Museu Universitari d’Art Contemporani de la UNAM, a la Ciutat de Mèxic. I ha guanyat premis com el Golden Lion a la Biennal de Venècia i el Alpert Award in the Arts.
Per concloure, he de dir que allò que m’ha cridat més l’atenció és la gran riquesa sensorial present en les seves obres. Així, detectem la presència de diferents sentits al llarg del seu procés creatiu com són: la presència de l’olfacte, mitjançant la profunda olor de la pólvora; l’oïda, present amb l’estrèpit soroll de l’esclat de la pólvora; el tacte observable amb la manipulació de la pólvora que l’artista fa amb les seves mans i evidentment la vista present en el resultat final de la seva obra.
Val a dir, que la pólvora, material creatiu bàsic d’aquest artista, manifesta dos valors: el de la mort i la destrucció, relacionats amb la guerra; i la vida, en el seu aspecte més lúdic, cosa que veien en la pirotècnia i els focs artificials, plens de color, estrèpit i efímers.
inmediaresmagazine.com 