Les noves tecnologies, la negació de l’autoria, les estètiques impersonals, el discurs, la conceptualització extrema i el context, semblen alliberar a l’art de si mateix, però a costa de convertir-lo en submís del coneixement tecnocèntric de les societats del coneixement, i les indústries de la cultura visual. Per això no poden considerar-se com a alternatives a les formes tradicionals d’art, sinó desplaçaments cap al poder de les empreses tecnològiques i sacrifici dels compromisos de singularitat propis de l’excel·lència artística.
L’art ha estat un camp en el qual cada societat on apareix diposita la seva concepció del valor, la qual integra aspectes materials, tecnològics, econòmics, simbòlics i culturals.
El naixement de l’art com a camp i àmbit específic, sembla haver sorgit en les albors del Renaixement, associat a l’emergència de l’humanisme i d’una classe social de comerciants i artesans.
La lluita política per convertir l’art en una professió liberal va implicar una transformació del valor a l’obra, que va afegir al valor material i artesanal, un valor de modelització i un valor de conceptualització i simbolització que conduirà a la modernitat.
Paolo Cirio, Street Ghosts
Cirio és un artista conceptual, hacktivista i crític cultural. El seu treball està centrat en la idea de modelar els fluxos socials i polítics, així com les estructures econòmiques. A més la seva obra explora els sistemes actuals de control del coneixement i la informació.
Cirio encarna l’ètica dels pirates informàtics, com ara l’accés obert, les polítiques de privadesa i el trencament de models econòmics, legals i polítics. Va rebre diverses amenaces legals per a les seves representacions artístiques a Internet amb pràctiques com la pirateria informàtica, la pirateria, la filtració d’informació sensible, el robatori d’identitats i els ciber-atacs.
Aquest guardonat artista nascut el 1979 a Itàlia, ha treballat com a artista en els mitjans de comunicació en diversos àmbits: net-art, street-art, vídeo-art, el programari d’última generació i la ficció experimental. Va investigar la percepció i la creació de realitats culturals, polítiques i econòmiques manipulats pel control dels mitjans sobre el poder de la informació. El seu treball contribueix a la reflexió i la comprensió del poder de la informació i dels mitjans de comunicació, en veure l’art com un mitjà per cridar l’atenció i informar críticament, inventar utopies i provocar actes subversius a través de l’impacte visual sensacional i emocional. A través de la investigació de metodologies per a la manipulació de la informació, l’art esdevé un agent actiu per educar, informar, investigar, organitzar i influir en la societat contemporània.
Cirio defineix la seva obra d’art com el rendiment escultòric del poder de la informació, amb correlacions amb la idea de Joseph Beuys sobre les escultures socials, que van il·lustrar el potencial de l’art per transformar la societat utilitzant estructures en la societat fetes per persones, llenguatge, accions i pensaments. El material de les seves escultures és la informació extreta d’un estat cru i després reformada en una nova forma artística que impulsa i involucra les persones en una nova configuració del pensament i de la realitat. Tot i que són obres escultòriques amb estructures elaborades, no persisteixen molt de temps. Romanen actuacions escultòriques en viu.
Paolo Cirio li tira un pols a Google amb el projecte d’art urbà Street Ghosts.
Qualsevol persona que estigui al carrer en aquell moment serà també fotografiada li agradi o no. Google Street View proporciona mapes de ciutats de tot el món amb imatges panoràmiques de la via pública que un cotxe de Google capta en els seus recorreguts. Amb cada vegada més ciutats fotografiades, l’empresa ha xocat en aquests últims anys amb diferents lleis de privacitat i intenta esmenar qualsevol il·legalitat esborrant les cares dels vianants i les matrícules dels cotxes amb un sistema que té errors.
L’artista busca els vianants captats inconscientment per la macro corporació, reprodueix la imatge a mida real i col·loca el cartell encunyat en el mateix lloc en què va trobar a la persona al mapa original. Les figures es converteixen en fantasmes efímers, susceptibles de desaparèixer aviat, arrencats o coberts per anuncis. Les figures humanes mostren a vianants corrents parlant pel mòbil, amb les mans a les butxaques, aliens a la càmera.
Moltes vegades el sistema de l’aplicació per esborrar les cares és inexacte i deixa visible la identitat de la persona. Cirio troba especialment gratificant aquestes fallades i els exhibeix en alguns dels cartells del projecte. Conscient d’infringir el copyright, declara que el seu “art preparat” és simplement una utilització artística de la informació reunida per l’empresa i és més que conscient d’estar infringint el copyright de les imatges utilitzant-les “sense autorització”: “He invertit l’acte. He utilitzat fotos d’individus als quals Google no va demanar permís i les he posat en parets públiques”. En una iniciativa que pensa continuar i estendre animant els internautes a què li proposin llocs per abandonar noves figures, ja ha col·locat les seves “ombres de carrer” a Berlín, Londres i Nova York, sempre en parets lliures en què es permet enganxar cartells.
Cirio veu les reproduccions de persones borroses com “víctimes a l’atzar” d’una guerra entre empreses que busquen adquirir el control de la nostra intimitat i els nostres hàbits. “Se suposa que la gent no ha de sortir en aquestes fotos, però ho fan (…) Són esclaus fantasmagòrics atrapats per sempre en un món digital”.
CAPITALISME COGNITIU
Com afirma Negri, tot ciutadà és explotat, la societat ha estat subsumida pel capital. Arribem al punt en què la ciència econòmica va lligada amb la relació social. Antonio Negri ens descriu el capitalisme com a una idea que ens imposa unes certes característiques per viure i crear les nostres vides. Els ideals estan vinculats amb medis i funcions organitzatives que ens permeten viure, sobreviure, reproduir-se… fins al punt d’influenciar-nos sobre la nostre pròpia felicitat.
Es pot provocar un fet erroni en la societat, ja que si els teus ideals de vida no segueixen les característiques implicades del capitalisme, et trobes expulsat d’una manera subconscient, o no, de la societat, deixant que la teva pròpia felicitat i estil de vida depengui de l’entorn que crea el capitalisme. Som marionetes creades pel capitalisme?
Molt abans que el capitalisme cognitiu, cap a la dècada dels 90, es desplegués en l’economia digital lligada a la societat del coneixement, on els nous mitjans són bàsicament instruments per comercialitzar idees i productes, l’art com a General Intel·lecte creatiu, ha estat capaç, no només de reflexionar sobre els nous mitjans, sinó també a raó del nou tipus de societat mediatitzada, de construir altres formes de diàlegs més propers a la nova realitat quotidiana, on els mòbils ja no són un luxe, és part de la nostra vida normal, com ho són Facebook o Instagram.
En aquest context, la utilització de les noves tecnologies per part de l’art, sobretot dels nets artistes i art-hacktivistes, en aquest cas en Paolo Cirio, ha trencat els codis tradicionals d’entendre l’espai públic i per tant l’art públic, donant compte com els nous mitjans han trastocat i poden modificar encara més les nocions del privat i el públic. Ha estat capaç d’interpel·lar directament als usuaris, fent-los actuar en la seva condició de ciutadans o portant-los a abandonar la seva condició de consumidors passius d’informació.
S’ha generat una plataforma artística, que ja no requereix explícitament l’aval directe del sistema art per a la seva legitimació, ja que les obres s’autocontextualitzen i generen la seva pròpia difusió massiva mitjançant plataformes populars. Ha obligat i precisa que el sistema de l’art es replantegi alguns dels seus paradigmes i funcions, ja que el projecte esmentat s’estructura i funciona de manera autosuficient, dins el mateix àmbit que els articula i els acull. Àmbits transdisciplinaris i transmedials.
Aquest artista es troba amb una conjuntura de problemàtiques, ja que treballa vinculat a la nova realitat contemporània -on els mitjans tecnològics tenen una capacitat enorme de proporcionar benestar, però d’altra banda poden ser utilitzats com a mecanismes de control social, adquirint la propietat de panòptics-, es mou en l’àmbit de l’art-polític, entenent el concepte de polític com el que va més enllà del que es concep normalment com polític, com es comprova en el treball de Paolo Ciri, que aborda els sistemes de vigilància.
Donant-se en altres casos, una preocupació persistent per les noves realitats culturals post colonials, tan difícils d’abordar i que afecten milions d’éssers humans al món.
Així, avui l’art públic, on el públic i el privat redefinits operen interconnectats amb la web 2.0 i internet, enuncia una nova estructura del social i l’artístic en el nou context de la cultura digital, on com indicava Marshall McLuhan, cap a 1969, “els nous mitjans no són ponts entre l’home i la natura: són la natura“, en la qual direm que estem immers irremeiablement cada un de nosaltres.
Anna Ibáñez Vigas
inmediaresmagazine.com 