EL PAPER DE L’ARTISTA

QUIN PAPER HAURIA DE TENIR L’ARTISTA EN LA NOSTRA SOCIETAT?

Per no enrotllar-me més del que ja he fet en aquest article, intento deixar clar a què em refereixo amb les següents paraules. (Són debats pendents però avui prefereixo no entrar-hi)

Art: (amb A majúscula) Tota aquella concepció burgesa que se’ns ven des de les Belles Arts.
Artista: (amb A majúscula) Creador dins del món, el mercat i els interessos de l’Art i del capital.
Creador/a: Cap lligam amb el “mundillo” burgès de l’Art. 

CONTEXT ACTUAL

Per començar, és necessari assenyalar, molt breument, en quin moment ens trobem i a quin sistema obeïm. Parlo des del context Europeu actual, regnat per un sistema capitalista molt acomodat, encara que, amb la crisi de la Covid-19 les contradiccions de classe són més visibles que mai.
No entraré a analitzar la salvatjada del capitalisme, per això ja estan o han estat altres autors molt més preparats que jo, només vull remarcar d’on prové l’actual Sistema de les Arts. 

L’Art o el Sistema de l’Art, tal com el coneixem, no ha existit sempre, ni ho farà. L’ésser humà ha passat per diferents sistemes i paradigmes, molt diferents els uns dels altres, no entraré a examinar-los i a marcar les diferències, simplement vull indicar el perquè es canvia d’un sistema de l’art a un altre, què pot passar perquè això es produeixi, què intervé? 
Intervé el poder. Tot canvia i es mou al seu gust. El poder decideix el què, el com i el quan. 
El poder no és més que el control dels mitjans de producció, que el domini d’aquestes relacions. Ara per ara, en mans d’una classe burgesa que viu de l’explotació directa de la classe treballadora.

Un exemple clar seria veure d’on prové l’actual sistema de l’art a l’Europa Occidental. Doncs bé, l’aparició de l’actual sistema conclou amb l’aparició del capitalisme i la burgesia, canvien els rols de poder, la idea d’art canvia perquè la societat canvia. Quan les classes i l’organització popular pateixen canvis, també ho fa l’Art. 
No va ser un canvi brusc, es portava gestant durant anys, però va ser el nou sistema econòmic el que va donar pas a l’actual Sistema de l’Art, el sistema de les Belles Arts. 
Vull destacar dues coses d’aquest nou sistema, primer, l’aparició de noves institucions i del mercat de l’Art; segon, la separació definitiva d’artesania i art, convertint-se aquesta última en Belles Arts, una agrupació de pràctiques que van passar a ser considerades superiors envers les pràctiques que ara considerem artesania.
El poder, el capital, té molt clar quines són les seves eines de control, algunes de més directes com la policia, altres més subtils com l’Art. És innocent creure que el sistema de les Belles Arts treballa sense cap lligam amb el sistema socioeconòmic que el regeix. L’Art, com la religió, no deixa de ser un dels aparells ideològics de l’estat, és a dir, un mecanisme amb l’objectiu de perpetuar una ideologia en concret, una ideologia sota el control d’una classe dominant en busca constant per la perpetuació de la seva posició.

Per tant, quan ens venen el conte de l’Art o les Belles Arts, a primera vista, sembla tot molt neutral i innocent, però no. Es reprodueixen conductes concretes i interessades, s’envien missatges de forma indirecta, els quals rebem i interioritzem sense adonar-nos-en, un pensament abstracte i fals, una il·lusió, una irrealitat, una falsa consciència, una ideologia que només pot acabar, com suggeria Engels, quan les persones comprenen les condicions de vida reals, els veritables fonaments fins aleshores amagats. 

Per tot això, és interessant saber a què estem obeint, analitzar quina ideologia perpetuem, a qui estem servint. És innocent creure que l’Art o l’Artista lliure i creador, no estan subjectes a aquests factors o creure que la nostra ment, el nostre pensament, és el que crea la matèria, ja que és tot el contrari, és aquesta i les relacions de producció les que creen el nostre pensament. No és l’humà omnipotent que escull que pensar, és l’entorn el que et crea unes bases de pensament i unes idees que creus que són exclusivament teves. És l’espai on vius, la teva relació amb la matèria i la societat la que et crea una visió del món, són les relacions materials i de producció les que creen estructures mentals concretes, no al revés. 
Per tant, és lògic pensar que, vivint en una societat de classes en un sistema capitalista, les nostres estructures mentals i la nostra visió del món, estan reeixides per aquestes, és a dir, no som neutrals, perpetuem un sistema i uns modes de viure concrets. 

Conclusió: és de suposar que si el capital fa servir com a eina de perpetuació ideològica l’Art, els seus subjectes potencials, els Artistes, en general, estaran complint la funció per la qual estan reeixits, no seran conscients (o sí), de qui i a què estan servint i contra qui estan anant.

L’ARTISTA

Analitzem doncs quin paper té avui dia el que s’anomena, ens venen o entenem, com a “Artista”.
L’Artista, en l’actual sistema de les Belles Arts, és una persona autònoma, individualitzada, tocada pel geni, única, creadora, lliure, desmarcada de la resta de la societat i de les seves pautes. Molta diferència si ho comparem amb el que feien els artistes/artesans en anteriors sistemes de les arts, on ells no feien “Art”, ells treballaven, simplement. No estaven espiritualment per sobre de ningú. No treballaven de forma autònoma individualitzada ni estaven tocats pel famós geni que els feia ser superiors. No eren especials, exercien la seva tasca amb normalitat i amb un objectiu utilitari. 

Es passa del mecenatge al mercat, el que fa que els artistes/artesans escapin de les comandes específiques i tinguin llibertat per fer el que creuen que el mercat vol veure o comprar. L’Artista passa a ser la metàfora perfecta del capitalisme.
I entraríem de cap en el debat de què és Art i qui és Artista. És evident la gran diferència de qui està dins del circuit de les Belles Arts i de qui, com les creadores de classe treballadora, no hi estan ni hi estaran mai. Deixem per un altre dia el debat però recordem sempre que és la institució, les Belles Arts, el capital, qui decideix si li interesses i entres en el “mundillo” burgès de l’Art.

Les Belles Arts, l’organització dominant. 
Per què? Perquè és el que poden controlar, allunyar del poble “l’art” serveix perquè no et molestin, perquè puguis jugar i perpetuar la teva posició. 
Fins que les institucions no et reconeixen com a Artista no estàs fent Art. 
Si el que fas no entra dins del marc de les Belles Arts, no estàs fent Art. 
Si els molestes, no estàs fent Art. 
Si expliques, crees i  parles des de la teva posició de classe, no estàs fent Art.
Però, si fas el que els hi agrada o bé els hi pot interessar, seràs un Artista increïble amb una obra extraordinària.

I deixant-me, en aquest article, moltíssims arguments i exemples generals i concrets de per què dic que els Artistes i el món de l’Art obeeix al capital, passo directament al paper concret que haurien de tenir aquests Artistes. 

QUÈ HAURIA DE FER L’ARTISTA?

No ho podem fer d’una altra manera que citant (des del llibre La Invención del Arte on Larry Shiner, on ens explica els canvis de paradigmes artístics i com hem arribat a l’actual sistema de les Belles Arts) a Karl Marx i F. Engels. 

“… la abolición de la propiedad privada permitiría un modo de producción en el cual la producción de arte ya no dejaría fuera al individuo que la realiza como único creador libre; cada cual, hombre o mujer, sería libre de desarrollar todo su potencial. No habrá “pintores sino, a lo sumo, individuos que se encargarán de pintar entre otras actividades” (Marx y Engels, 1970,109). El arte dejará de estar dividido entre belles artes i artesanía, y el artista ya no estará por encima del artesano, sólo habrá artes y creaciones humanes.”
SHINER, Larry. La invención del arte. 3ª impr. España : Paidós. 2016. P.322  

És a dir, arran d’una revolució obrera i l’evident implantació d’un transitori Estat Socialista a partir de la dictadura del proletariat, la classe burgesa seria eliminada i, amb ella, la famosa i criminal propietat privada (no confondre amb béns personals jeje). 
Per tant, a l’eliminar a la classe explotadora i prendre el control, com a poble, dels mitjans de producció, l’organització i distribució laboral seria del tot justa i equitativa, el que reduiria molt significativament les hores de jornada laboral. És a dir, si no estem sotmesos a l’explotació laboral i tothom hi participa, les hores a repartir són molt menors, per tant, les jornades laborals de cada individu passarien a ser radicalment oposades en l’actualitat. Això deixaria molt espai a què cada persona pogués realitzar-se com creies en el seu temps lliure. A diferència d’ara, qui volgués pintar, podria fer-ho, qui volgués fer teatre, podria fer-ho i qui volgués tocar el saxofon, també podria fer-ho. 
El que ens diuen, literalment Marx i Engels és el que acabem d’analitzar. S’eliminaria la figura (del que entenem avui en dia) com a artista lliure i creador i, tota la societat, seria potencial creadora, trencant la divisió actual de Belles Arts i artesania. 
Està clar que la creativitat neix quan totes les necessitats estan cobertes, ningú pot explotar la seva creativitat quan no té les eines ni per viure una vida digna.

Per tant, l’Artista com a lliure creador, opino que no hauria d’existir com a tal i comparteixo la visió de Marx i Engels. Es recuperaria, com diu Shiner, l’antiga concepció de les arts, aquella on no hi ha separació entre artista i artesà, una barreja que simplement es dediqui al treball utilitari, incloent-hi també el paper fonamental dels dissenyadors. En definitiva, creacions humanes que serveixin a la resta de la comunitat i, en el seu temps lliure, ja podran desenvolupar el seu esperit “lliure i creador” que ara promocionen com a “Art”. 

Les Belles Arts com a hobby i l’artista-artesà (i dissenyador) com a treballador utilitari. 
Artesans de la pintura. Artesans del disseny. Artesans de la ceràmica. Artesans del calçat. Artesans de la paraula. Artesans de la música… Això sí, ens faltaria i ENS FALTEN, xarxes populars i locals per poder visibilitzar tot el contingut creatiu des de i per a la classe treballadora. Ara per ara hem de potenciar i crear xarxes de contrapoder real que actuïn en barris i pobles, xarxes de lluita veïnal però també de creació popular. 

PROPOSTA REAL

Tanta parafernàlia per arribar a aquest punt, a respondre realment quan pregunten: Quin paper hauria de tenir l’Artista en la nostra societat? Doncs, partint de les conclusions del paràgraf anterior, intento anar molt més enllà. 
I resumeixo amb una frase de Brecht que ens servirà per començar la que realment és la nostra proposta: 

“Hay hombres que luchan un día y son buenos. Hay otros que luchan un año y son mejores. Hay quienes luchan muchos años, y son muy buenos. Pero los hay que luchan toda la vida: esos son los imprescindibles.”
Bertolt Brecht

QUE QUIN HA DE SER EL PAPER DE L’ARTISTA? Doncs el mateix que el de la infermera, l’assalariada de la Nissan i el de tota persona oprimida i de classe treballadora: Organitzar la revolució. 

I pot sonar molt friki o irreal, però si de debò volem trencar amb un sistema capitalista que deixa milers de morts al dia, no sé vosaltres, però només hi ha una solució. Deixem que deixi de sonar irreal la paraula “revolució” i estranya la paraula “militància”. Si la gent està en la merda, haurem de sortir juntes no? Perquè, aprofitant un altre cop a Bercht:

“…
O todos o ninguno. O todo o nada. Uno sólo no puede salvarse.
O los fusiles o las cadenas.
O todos o ninguno. O todo o nada.”
Bertolt Brecht

Pot semblar un gir brusc en la direcció de l’article, però cal organització, cal militància, calen xarxes fortes de contrapoder i cal, sobretot, consciència i luita de classes. 
Per fer-ho, cal més que mai replantejar-nos el nostre objectiu vital. 
No pot ser que vulguem ser Artistes que només elaboren obra de contingut “social”.
No pot ser que veiem la militància com a hobby o l‘espai per birres els diumenges. 
Necessitem amb urgència teixir una ètica militant forta, una ètica comuna de com i què volem ser. 
Necessitem la indestriabilitat de lluita-vida-organització.
Necessitem militància i camaraderia com a estratègia política i vital. 

Resumit amb l’ajuda de Catarsi en el seu article “Revolució sense Revolucionàries?” (Si no l’heu llegit esteu trigant!) 

“En definitiva, la seva «vida personal/individualitat» i la seva «activitat militant/col·lectivitat» deixaran de ser esferes separades o contradictòries i trobaran la seva unitat en el marc de la vida com a revolucionari dins l’organització.”
URBANO,Alvaro. Revolució sense Revolucionàries? Catarsi [en línia] Febrer del 2020 [consultat: Abril del 2020]

CONCLUSIONS

Als Artistes institucionalitzats i dins del món de les Belles Arts: 

Que es preguntin què estan perpetuant i amb qui estan col·laborant i a quina classe afavoreixen. Agrair-los-hi que ho facin de la mà de la classe treballadora atenent les necessitats del seu poble i passant a l’ofensiva d’un sistema capitalista pervers i que la majoria de cops defensen o com a molt critiquen de forma suau i hipòcrita.
Se’ls hi presentarà el dubte de com atacar a qui serveixen… Espero que trobin solets la solució. 

A les creadores en general de classe treballadora:

Ànims en la dura tasca de crear contingut del tipus que sigui entenent les dificultats que comporta fer-ho a contracorrent de tot un Sistema de les Arts que t’invisibilitzarà i boicotejarà i, si tens un missatge polític dissident, d’un sistema polític/social que et criminalitzarà i castigarà.
Necessitem crear per a la nostra gent i des de la nostra gent.
Necessitem explicar-nos des de nosaltres.
Necessitem cridar amb la nostra veu i que aquesta sigui escoltada pels barris i pobles.
Necessitem referents locals i populars, conèixer i potenciar la tasca creativa de les nostres veïnes i companyes de classe.
Necessitem fugir de les institucions burgeses i crear xarxes culturals locals i populars.
Contrapoder real en tots els aspectes de la nostra vida. Barris i pobles forts que enfrontin el capital, ja sigui parant un desnonament, okupant un bloc de pisos, fent paelles populars els dissabtes al migdia o potenciant les creacions locals de les nostres veïnes i companyes de classe.

En resum, que potser ens hem d’anar oblidant que ens podrem dedicar professionalment a fer creacions del que ens doni la santa gana sense que compleixi cap sentit ni necessitat i, per tant, “l’Artista” lliure i creador que viu de les institucions pot anar desapareixent. Que necessitem artistes-artesans que treballin en el seu àmbit professional des de la utilitat i la necessitat popular. Que necessitem potenciar i crear estructures locals perquè la gent de classe treballadora també pugui crear, compartir i expressar. Que necessitem referents propis de classe treballadora i (ara que està de moda) de “proximitat”. PERÒ SOBRETOT, que necessitem persones que lluitin pel canvi social, que es mullin en la lluita de classes, que MILITIN en espais i dediquin la seva vida a lluitar en camaraderia per canviar les condicions de vida que té la població.