En plena pandèmia de la Covid-19 les contradiccions del capitalisme són més visibles que mai. S’aguditzen les diferències de classe i queden al descobert les estratègies d’explotació innates del capital.
Alguns il·luminats diuen que el virus no entén de classes socials, que afecta a tothom per igual. Evidentment, qui ho diu, deu estar en una bombolla opaca que no li permet veure com en els barris obrers hi ha més contagiats per coronavirus que en els barris rics, com viuen milers de famílies confinades en infrahabitatges on ningú aguantaria més d’una hora, com les treballadores són les qui s’exposen i s’arrisquen perquè els seus jefazos no deixin de guanyar diners, com dia rere dia no deixen d’haver-hi agressions i batudes policials racistes i classistes, com milers de dones pateixen violència masclista confinades amb els seus agressors, com cada cop més famílies no poden pagar el lloguer, com els matons d’empreses com “Desokupa” segueixen actuant amb impunitat o com els sensesostre són multats o amuntegats havent-hi milers de pisos buits.
En definitiva, no sé si qui ho pensa és un il·luminat i està en una bombolla, el que sí sé és que forma part dels rics que ho són explotant a pobres, dels pocs que esclafen a molts, en definitiva, un enemic de la classe treballadora.
Com hi fem front?
Déu no ens salvarà, però encara menys ho farà un estat capitalista. La solució? Organitzar-nos amb les qui tenim al costat, amb les qui compartim misèria, amb les qui compartim lluites, amb les qui compartim vida, és a dir, amb les nostres veïnes. Molt abans de la pandèmia ja no era cap novetat que només teixint xarxes de suport als diferents barris i pobles podíem arribar on l’Estat mai ho ha fet ni té intenció de fer-ho. Són milers els exemples que demostren que, si volem lluitar per una vida digna fora del capitalisme hem de lluitar juntes i organitzades.
El coronavirus ho ha posat damunt la taula: qui està ajudant en termes laborals, d’habitatge i de subsistència alimentària (d’entre altres) són les diferents xarxes de suport veïnals dels diferents barris i pobles. Quan ens falta sal, ens ajuda la veïna. Quan no sabem que fer quan ens han fet fora de la feina, ens ajuda la veïna. Quan ens volen desnonar, ens ajuda la veïna i, quan hem de plantar cara, ho fem amb la veïna.
És amb la gent que tenim al costat amb la qual hem de trencar l’individualisme extrem que ens imposen, soles no som res i, és evident, que ens necessitem les unes a les altres. Com ens comenta un company del barri de Poble Sec:
“Les nostres lluites i les diferents xarxes de suport són una manera de compartir amb les veïnes del barri la vida del dia a dia d’una forma no capitalista”
Ara per ara, en ple confinament, és difícil no caure en dinàmiques assistencialistes, però quan tornem als carrers, no hem d’oblidar com treballem en les Xarxes de suport o Sindicats d’Habitatge i PAHs d’arreu del territori: amb el suport mutu. Posem l’exemple d’un sindicat d’habitatge de barri de Barcelona, aquest, no és cap ONG que ajuda per caritat, és un conjunt de veïnes que s’ajuden entre elles i, si necessites de l’ajuda del Sindicat, hauràs d’implicar-te i participar per ajudar també a la resta de companyes. Com no es cansen de repetir les companyes del Sindicat d’Habitatge de Casc Antic: Yo x Ti Tu x Mi.
Sindicalisme d’Habitatge:
La nostra companya del barri de la Sagrada Família, ens descrivia de la següent forma el que ella entén o destaca de la feina d’un sindicat d’habitatge:
“La lluita per l’habitatge es basa en crear família, comunitat, crear barri, sentir que realment formes part d’aquest i del teixit associatiu, però d’una manera humana. […] El moviment per l’habitatge a part de ser un atac estructural a les bases del sistema (ja que ataques directament la propietat privada) també té aquest component de dir que realment és una lluita que permet apropar-nos al barri d’una forma real, humana, compartir els problemes d’una forma molt més personal i portar la lluita popular a cada pis i a cada casa.”
El company de Poble Sec citat anteriorment, també ens explica el que és per ell el moviment per l’habitatge i fa una reflexió molt interessant sobre com totes les lluites estan relacionades i només ens tenim a nosaltres per canviar-ho:
“El moviment per l’habitatge és una manera de desmercantilitzar la vivenda i de pensar-la al servei dels interessos reals de la gent, que és poder tenir un sostre digne i uns subministraments bàsics que no estiguin al servei d’un sistema capitalista. Estem explotades perquè ens paguen uns sous molt baixos i tot el tema laboral va molt lligat també a la vivenda perquè són problemes estructurals d’aquest sistema. Per tant el moviment per l’habitatge facilita que puguem transformar a base de l’acció diària aquestes problemàtiques.”
Per tant, per remarcar el que intento dir des del principi: per defensar-nos i intentar tenir una vida digna necessitem el suport de les persones que viuen als nostres carrers. Si volem acabar amb un sistema assassí i injust com el capitalista, necessitem crear un contrapoder real on hi participi el conjunt de la classe treballadora. Com es demostra dia a dia (ja sigui parant desnonaments, fent accions sindicals, participant en xarxes d’aliments o okupant pisos per tenir una alternativa habitacional digne) només amb les veïnes tenim capacitat de transformació, de sentir-nos un conjunt, de cuidar-nos entre totes perquè no quedi ningú enrere, de lluitar perquè d’una vegada per totes, no hi hagi rics i pobres ni explotats i explotadors. Mereixem viure una vida digna. Fem que els carrers siguin trinxeres de suport i de lluita, de família i organització, d’accions i paelles, de festes i okupacions, d’orgull i de resistència. Fem de cada barri i poble una comunitat forta que s’ajudi i lluiti per sobreviure o, millor dit, per viure.
I ja per acabar, res millor que la reflexió d’una veïna i companya del Sindicat d’Habitatge de l’Eixample Dret, una de les qui estan sempre demostrant i lluitant, una de les imprescindibles: (Resposta a la pregunta de “Com estàs?” i “Què és per tu el Sindicat?”)
“Bueno, estoy aquí luchando. El Sindato para mí es una familia porque luchamos los unos por los otros, tenemos que estar preparados para socorrernos, ayudarnos, lo que sea. Considero una familia el Sindicato, esta es la verdad, yo os tengo como mi familia”
I si tenim això, ja no necessitem res més… Perquè ja ho tindrem tot.
Queda clar que, la supervivència, passa per les veïnes.
inmediaresmagazine.com 