després serà un altre dia

quan parlo d’ahir no sé de quin ahir parlo. i quan parlo de després no sé si és avui o serà demà-passat. 

fa dies que només plou. plou tot el dia. fa temps, fa estona.
tot s’ha convertit en un diumenge llarg, un diumenge que pots allargar,
demà tornarà a ser-ho. 

aquests dies, tens temps per tot. fa molts dies que tenim temps. com si normalment no el posseíssim, sinó més aviat al contrari. 

el temps que estem perdent. no saber si el guanyes o el perds. tens temps per tot però no tens tot el que faries amb aquest temps.
quin concepte tan estrany, el del temps.
“dues setmanes de confinament”, i dues setmanes, i dues setmanes, i dues setmanes..
una setmana amb diumenges que no acaben. 

el temps perd la seva continuïtat. ahir eren les 18 de diumenge, i avui són les 18:12 de diumenge, més tard tornaran a ser les 18:12 i després seran les 18:21, i demà seran les 18, les 18:12 i les 18:21 de diumenge. 

l’hora és només el moment en què intentes desxifrar quina hora és.
passar tot el temps en el mateix lloc. 4 parets blanques. les mateixes 4 parets.

la llum torna a marcar els nostres cicles. sort de la finestra. la finestra és l’única que em diu que alguna cosa passa, que ara són les 18:12 i després les 18:21 però que potser més tard seran les 22:17, 

la finestra és la que m’ensenya,
que els núvols es mouen,
que es mouen els arbres,
que plou. 

i les gotes van avall i avall, fins que poden quedar-se quietes un moment allà on els hi sembla còmode, i s’ajunten altra vegada.

algunes gotes, algunes llàgrimes, es queden una estona, potser de les 16:11 a les 19:21, o potser fins les 21:19, a la finestra entelen i difonen. 

s’han borrat els dies i les hores. s’han desfet. com els rellotges de Dalí. ja no marquen l’hora. no sé què marquen.
l’hora s’ha tornat un conjunt de minuts incomptables que no sé quant duren.
i de cop a fora és fosc.
només es veuen altres finestres, amb altres llums, altres persones, altres temps. 

ja no sé si un dia és bo o és dolent, si un dia és llarg, és curt, o molt llarg.
ja no tinc amb què comparar.
sé que ja no són com abans. abans… les 16:23, potser? 20? 11:03? quin abans?

estic entelada, marejada. la finestra entelada em mareja. el no temps em mareja. el temps marejat confús fa que jo també ho estigui. mai havia sentit tant el temps en mi.
ara veig que potser som una mateixa cosa, no?

com els viatges en cotxe en què sona un disc una i una altra vegada. però ara no anem en cotxe. ara la finestra és sempre la mateixa. i la porta del carrer només s’obre quan abans s’obre la de la nevera i veus que està buida.

fa molts dies que diuen que tot anirà bé,
fa molts dies que no és cert.

menjar quan hi ha gana i dormir si fa son, com canten els Manel
cada dia em fa el mateix mal de cap
em prenc la mateixa pastilla cada dia. la de la b12 se m’oblida.

tant de bo estar al cotxe escoltant una vegada i una altra Mystery of Love de Sufjan Stevens. 12 hores amb 4 parades per estirar les cames. 

ara no hi ha parades. no hi ha moment d’estirar les cames. vull cansar-me d’estar tot el dia al cotxe. si he d’estar tancada entre 4 parets, vull veure cada dia un paisatge diferent, i no 4 blocs de pisos mal posats. 

vull obrir la finestra i sentir el so de les onades, o l’olor a farigola del bosc. vull obrir la porta i trobar-t’hi darrere. 

vull tocar-te les mans els colzes les espatlles el nas la boca i els ulls i no deixar-me cap racó, vull tocar-te amb les mans i amb els braços i amb els peus i el cul. impregnar-me màxim de tu. 

‘tot anirà bé’ diuen a totes hores en tot moment. no es repetiria tant si estigués clar.
no vull trobar-te a faltar ni vull trobar-me a faltar.
a vegades passar tant temps amb un mateix no és el que una necessita. 

no hi ha ningú més, et tanques en 4 parets que es van fent més petites i estretes cada vegada fins que només hi caps tu. i al final ni tu mateixa caps dins teu. 

i jo com sé qui o què sóc si només veig el núvols moure’s, pàgines passant i pèls que creixen. potser això és el que em fa veure que passa alguna cosa. que el temps d’alguna manera està aquí. que sempre és igual però hi ha coses que potser de cop o potser no, van apareixent i desapareixent. 

com faig que aquestes parets no m’apretin tant que hagi de sortir de mi,
i si surto de mi, on vaig?

no sé,
em fa mal de cap.
després serà un altre dia, espero.