Vint-i-dos dies de confinament. Vagarejo pel taller. Hi treballo poc, necessito materials i eines que tinc al taller del poble. Aquí a Mirasol poso ordre als arxius i dibuixo. Dibuixo, sí, cada dia: ara el retrat d’un personatge estimat que ens ha deixat, ara un utensili habitual de treball que aquests dies ha agafat malauradament un protagonisme universal. I atenc el correu, el whatsapp, l’skype… que s’han convertit en conductes d’assistència relacional i emocional imprescindibles. Enllà de les pantalles agita la maneta l’Agnès, que el proper 14 farà un any i que en el seu paradís encoixinat viu aquesta anormalitat des de la més absoluta innocència i la felicitat domèstica. Hi ha l’enyor dels estimats i dels amics. Mentrestant, les escultures del taller, peces acabades que frisaven per mostrar-se, sortir, expandir-se, dormen aquest confinament sota un vel de plàstic protector. Ara viuen dins d’un tel sintètic que sembla voler, també, resguardar-les de la malura letal que ens amenaça, com una apocalipsi bíblica, contagiosa. Escultures dorments, com cèl·lules amatents, a l’espera que el temps aclareixi, que el nostre món cultural i artístic es recompongui després d’aquesta letargia universal, absoluta. Sota aquesta gasa d’aïllament profilàctic, les obres d’art, com nosaltres mateixos en el confinament obligat, ens veiem assaltats per qüestions absolutes que interpel·len la sensibilitat creadora: quines obres ens veurem impel·lits a fer després d’aquest col·lapse?. Si en sortim amb salut, d’aquesta pesta, ¿conservarem la fe en les idees, les obres i els conceptes amb què fins ara hem estat treballant? Una sacsejada universal d’aquesta magnitud ens ha despertat en sec del somni acomodat i inercial del benestar, de les seguretats de la tecnologia, i dels privilegis de la civilització. Continuarem fent art com poesia després d’Auschwitz, però res no serà el mateix.
Salvador Juanpere 06/04/2020
inmediaresmagazine.com 