Moi|Toi

“El mundo solo existe en sujetos que lo incluyen”

El cos, el subjecte en relació a la mirada de l’altre, el reflexe i l’espai. Dit d’una altre manera, com es construeïx el cos en relació als demés, com es va significant, apareixent poc a poc davant l’existència d’altres persones. Aquestes són les paraules clau que s’han anat desenvolupant al llarg del treball. Es fa referència al cos com a un món únic i diferenciat dels altres, cadascú té el seu amb el corresponent laberint.

Les imatges finals han estat obtingudes a partir de tres miralls i de mi mateixa que subjectava la càmara a l’hora que ho plasmava. No hagués tingut cap mena de sentit que les fotografíes haguessin estat preses desde una mirada que no fos la meva, ja que es busca una subjectivitat corporal de l’individu. Les imatges parteixen de si per si, a partir d’aquí, després de com m’ auto-registro, s’apliquen els ulls dels altres.

Es presenta un recorregut sobre el cos desde un punt de vista fragmentat i detallat. El “Jo” és el resultat d’aquest estadi del mirall on em focalitzo. En les fotografíes es poden observar en totes una petita escletxa per on anar a mirar, per on anar a descobrir, a investigar, que, a la fi, és el que he estat fent tot aquest temps amb mi mateixa. En aquesta petita finestra que deixo entre oberta, allà està el meu reflexe, el mirall. Com a significat d’una unitat irreductible, inèdita, la qual ja no és la imatge sinó el reflexe de l’imatge en el cos. “Ceci n’est pas une pipe.” Diu Magritte, doncs això no és un cos, és la seva imatge, la representació visual d’un cos.

És aquí on es fa difícil de separar el que és imaginari del simbòlic. Això vé a dir que, l’imatge és assumida per un subjecte a través d’una sèrie d’identificacions. El primer que surgeix d’aquesta encreuament entre la representació imaginària i el simbòlic és la paraula. Aquesta serà una posició important, la identificació amb el nostre cos està mesurada per el llenguatge, la nostre relació amb l’inconscient està lligada en relació al nostre cos. Per tant podriem dir que, després de mostrar les imatges, s’esdevindran paraules, serà el primer que sorgirà. El primer cos és el llenguatge, és un efecte que proporcionarà el cos com un sistema de relacions, un cos que dóna cos.

A més, el cos no deixa de ser un conjunt, que compta com a unitat, però a la vegada, aquesta unitat està formada per diferents parts les quals poden tenir diversos significats, és a dir, anar més enllà de la seva funció en el cos viu. Les imatges també se sostenen en aquesta idea, amb les diferents parts del cos que poden tenir més d’una connotació. Per aquesta raó, les fotografies mostren parts molt concretes, amb plecs molt determinats per a fer destacar aquestes petites parts que formen tota una unitat sencera.

Tornant a “l’altre” és d’on sorgeix la possibilitat de la paraula, del simbòlic. D’aquesta manera jo no he cercat ésser concretament explícita en cada una de les imatges, en cada plec que apareix, ja que en aquest cos la desenvocadura de la paraula la tenen els altres, cadascú observarà i indagarà per on creu que ho hagi de fer i de la manera en que creguin que ha de ser per ells. No és només aquest el tresor dels significants, sino el cos, el cos fragmentat, marcat. “El gran Otro como lugar del cuerpo” Lacan. Una altre manera de de dir que la paraula és el primer cos, que no hi ha cos sense l’altre. El cos mateix és aquest lloc d’origen, aquest espai de l’altre, que no és el mateix que l’altre com lloc del cos.

Respecte al plaer, és l’espai de l’acte i no hi ha un altre plaer que el del meu cos, però, a la mateixa vegada, també és el de l’altre. El vincle que es crea entre Jo, les imatges i l’altre, és un dels resultats en que realment hi queda constància, tres cossos que entrellaçats en donen un.

Tant el cos com el subjecte, estàn lligats fortament per el fet de que els dos es construeïxen. Aquí recupero una de les frases citades que resumeix amb amb força el que estic explicant: “Si hay algo que fundamenta al ser es, ciertamente el cuerpo”. Lacan,J.1972.

A les fotografies s’evidencía amb molta força aquesta part, la superfície dels porus, les arruges. Aquí vull fer èmfasi a que el cos, s’envelleix i es mor. Algun dia ho farà, el temps és explícit en aquest sentit i encara que no ho haguem experimentat mai, tenim la certesa de que passarà. “És possible morir”, la mort com a possibilitat quan és inevitable, és en realitat la única certesa que tenim com a ésser humans. Morim, les úniques certeses. Hi ha mort, el cos es mor. La part que ara és plaent, que es disfruta, morirà. Per aquesta raó també utilitzo la fotografia, entenent el temps com un corrent imparable. El mateix reflexe al mirall és efímer i per aquesta raó, la fotografía atura aquest corrent. Ens fa ser conscients si més no de qui som o qui hem estat, el registre per compendre. Consciència corporal. Desar el que un dia varem ser, en una fotografia és impossible negar-ho. Queda constància del que va existir una vegada.